Maria

Maria, Maria es el nom de la donzella que un dia els meus ulls va encisar, va aparèixer del no res, com un Angel, davant meu. Jo, meravellat per la seva bellesa, m’hi vaig acostar, sigil·losament, tement que amb el silenci, es trenquessin també les seves plomes. Era tan bella, una pell llisa com el marbre, delicada, pura, translúcida, quasi podia veure sortir la llum del seu cos, quasi podia distingir el color escarlata de la vida fluir a través de les delicades corbes del seu cos. Estava allà postrada davant meu, innocent, inconscient de la meva existència quan vaig gosar acostar-m’hi per dirigir-li la paraula, es va girar, i em va mirar. Amb aquells ulls radiants, aquells dolços ulls captivadors que irradiaven un esplendor tant gloriós que quasi cremava els meus ulls. Era una mirada pura, bella, que hem captivava com res mai ho havia fet, però era una mirada que no mostrava interès per mi, i això em produïa el més gran terror que mai hagués imaginat sentir, ni tan sols la coneixia, no l’havia vist mai, havia aparegut del no res, com un raig de llum que em guiava en aquest món de tenebres. Feia escaços minuts que aquella figura divina s’havia aparegut davant meu,però ja s’havia apoderat completament del meu cor. Hem captivava, m’embruixava, aquella mirada felina atrapava la meva anima al ritme de la seva respiració tranquila. El temor de perdre-la era tal que ja podia sentir la fredor de l’altre món nomes d’imaginar la seva pèrdua. Llavors les teves elegants pestanyes van parpelleja portant-me a la realitat, retornant-me d’un letarg del que podria mai no haver tornat, un encanteri produït pels seus ulls, que m’hauria captivat per l’eternitat. Em mirava fixament, podia notar la calor a les meves galtes, la meva presencia havia captat la seva atenció. Les seves celles arquejades, els seus ulls parpellejants el petit somriure amagat darrere la comissura d’aquells llavis carnosos, tot indicava que començava a mostrar senyals de curiositat cap al meu humil individu. Volia parlar, volia expressar amb paraules allò que en aquell moment sentia, però em resultava impossible, ¿com narrar amb paraules una bellesa tan suprema, tan eterna, tan inesgotable? ¿Com descriure tan sols una ínfima part d’aquesta brillantor que encegava els meus ulls fins al punt de no veure res mes? ¿Com explicar un sentiment tan fort, tan intens, que ni en els límits de l’existència es podria tornar a sentir? No podia, simplement era impossible triar les paraules adequades, les úniques i especials paraules que la farien meva. Si no trobava aquelles paraules, tenia la certesa de que desapareixeria dels meus ulls per sempre i no em veia capaç d’afrontar-ho, abans preferia restar immòbil observant la seva gràcil silueta, el seu contorn majestuós, la seva elegància innata. Abans preferia morir amb la seva imatge gravada a la retina, que veure-la marxar.

 D’alguna manera, que ni avui ni mai podré explicar i de la qual estaré eternament agraït, alguna cosa va cridar la seva atenció. Un somriure perfecte es va desplaçar al seu rostre mostrant les seves blanques dents, entornant els ulls lleugerament amb un sotil moviment de pestanyes mentre les seves celles afilades s’arquejaven lleugerament. Tot era elegant en el seu rostre. El seu nas em captivava, les seves corbes elegants em recordaven al coll d’un signe. Aquelles petites orelles arraulides entre una fina cabellera castanya, no feien sinó afegir equilibri i elegància a aquell caparro. Els seus cabells, reflectien la llum del sol transmetent una calidesa embriagadora que s’apoderava de mi, eren fins i llisos, queien sensualment per darrera de l’espatlla per acabar ondulant-se lleugerament una mica més avall. Podia resseguir perfectament les línies elegants d’aquell coll de cigne, que relliscaven suaument cap a unes espatlles nues i suaus que captivaven la meva ment com res ho havia fet. Una samarreta de ratlles blaves i blanques es deixada caure fins  a mig braç i deixava entreveure les subtils corbes de la seva gràcil cintura. Una faldilla provocativament curta, de blau texà, desenfocava en dues cames perfectes,  agraciades, majestuoses, amb unes corbes perfectes que desprenien una noble elegància, que harmonitzava  la seva figura. Resseguint aquelles cames de pell fina i suau podies arribar fins a uns peus descalços que desafiaven tota lògica, mostrant una bellesa encisadora que mai hagués sigut capaç d’imaginar, cada petit dit d’aquells petits peus, estava en perfecta consonància amb el següent d’una manera tant natural i perfecte que quasi podies sentir una melodia en el seu ordre.

Finalment, sense saber com, dels meus llavis van sortir les paraules, paraules lentes i maldestres que se m’entortolligaven a la gola. Tenia por, molta por, por de no dir el correcte, de tartamudejar, de no ser prou interessant, tenia por de tantes coses, però abans de poder-me’n adonar aquell àngel caigut del cel havia començat a riure. No recordava res del que havia dit, però la felicitat que sentia al veure aquell somriure que jo havia provocat era per res comparable a cap sensació anterior. Llavors la seva mirada va canviar, un calfred va recórrer la meva esquena, havia fixat la mirada en mi, em mirava fixament, com si aquells ulls encisadors volguessin veure la veritat dintre meu, llavors es va portar la ma a la boca i va deixar anar un somriure picar, acompanyat d’una mirada entremaliada. Varem romandre uns segons amb tensió de mirades, els seus ulls captivadors em tenien atrapat, quasi podia notar com si la llum dels seus ulls em fulminessin. Vaig quedar-me immòbil, afrontant aquella mirada embruixadora, fins que mossegant-se suaument el llavi inferior, amb mirada sensual es va acostar cap a mi amb elegants passes. Ho havia aconseguit, allà començava l’aventura.